Parlem de....Elisabeth Badinter

A la fi algú s'ha atrevit a dir -i a més a més a publicar- algunes observacions sobre aquesta societat postmoderna d'avui en dia on, pareix ésser que s'havien perdut alguns "valors" que s'haurien,en teoria, conservat i que havia esdevingut una societat -l'occidental, és clar- sense rumb ideològic ni cap punt de referència ni ideal -religiós!!!-. Els experts sociòlegs, intel.lectuals de dubtós currículum i la jerarquia eclesiàstica sostenia que aquesta societat amb aquesta "accelerada" pèrdua de valors marxava sense rumb. El que sempre he cregut que passa és que uns valors que són tinguts com a "inútils" es sobreposen a altres i s'adopten com a necessitats concretes i puntuals per a poder sobreviure en els temps actuals concrets i puntuals. L'onada de conservadurisme que es va imprimir a la dècada dels anys 80 i 90, amb l'ascens de partits polítics conservadors a les grans potències, va accelerar l'adopció d'una sèrie de "valors tradicionals" per tal d'evitar la famosa llei del pèndul sobre la tan cacareada pèrdua de valors de la societat occidental després del Maig del 68 i d'assatjos de règims comunistes al món subdesenvolupat. Aquesta tornada als "valors tradicionals" passava per redefinir el paper de la dona, de la família i de les relacions de gènere dins l'àmbit laboral.La filòsofa,advocada i feminista francesa Elisabeth Badinter ha publicat una sèrie de llibre que han creat polèmica a França perque socaven aquests "valors tradicionals" i posicionen el concepte de masculinitat subordinat a la feminitat i els relaciona.
Per a Badinter, l'adquisició d'una identitat social o psicològica és un procés que implica una relació positiva d'inclusió i una negativa d'exclusió. Un es defineix d'acord amb semblances i diferències. Segons Badinter, aquest principi de diferenciació sexual és universal, “tot i que la manera com es produeixi variï “considerablement d'una societat a una altra”. La necessitat de diferenciar-se de l'altre no és un producte de l'aprenentatge sinó una necessitat arcaica (...) L'acte cognoscitiu comença a operar a partir de la distinció i la classificació, però sobretot, a partir del dualisme. El nen aprèn a classificar gent i objectes en dos grups, un semblant a ell, l'altre oposat". En aquest sentit s'utilitzen les categories de masculí o femení per comprendre el món i, sobretot "per entendre's a si mateix".
Per a Badinter, l'arrel de ser misogin, cruel, a més de polígam, dur, pervers fort, independent, etc., ve d'aquesta separació i del temor a l'homosexualitat, com a producte de la identificació amb la mare."


Badinter refusa sempre la temptació d’essèncialitzar els gèneres com acostuma a fer el mateix Kimmel, qui generalment associa la compassió i la tendresa a la feminitat. De fet, va ser la mateixa Badinter qui va demostrar en el seu lúcid llibre ¿Existe el instinto Maternal? que l’amor maternal és una construcció històrica amb fins polítics. Sembla més raonable explicar la dinàmica del gèneres mitjançant el principi de diferenciació psíquic defensat per Badinter: els éssers humans operem a partir de la identitat i la distinció per definir-nos en el món.

A partir d’aquest principi de diferenciació, Badinter arriba a les següents conclusions sobre la construcció de la masculinitat:

a) es rebutja la idea d'una masculinitat única, hegemònica, la qual cosa implica que no existeix un model masculí universal, vàlid per a qualsevol lloc i època, sinó diversitat de masculinitats;

b) la masculinitat no constitueix una essència, sinó una ideologia que tendeix a justificar la dominació masculina (segons aquesta autora, les seves formes canvien, només subsisteix el poder que l'home exerceix sobre la dona);

a) la masculinitat s'aprèn, es construeix i, per tant, també es pot canviar. El que avui es debat és la crisi en les representacions socials sobre la masculinitat afirmada en la dominació masculina.


A més, a una recent llibre sobre la maternitat declara que la pressió per part de tots els àmbits de la societat fa que la dona necessàriament s'hagi de decantar per la lactància materna a temps complet -a demanda- , així d'aquesta manera la dona es sent "lligada" al nou nadó, però també obté una pèrdua de llibertat absoluta a favor de crear els "lligams emocionals" que fan desenvolupar "l'intint maternal", o que s'intenti tornar al part natural, per que així és la manera més "natural" de l'homínid i que això suposa el "sacrifici" de convertir-se en mare.
La filòsofa francesa Elizabeth Badinter reivindica una maternitat a temps parcial, compatible amb les conquestes socials assolides per la revolució de la dona. Diu que la criança natural suposa un esclavatge per a les mares, que s’aboquen al nadó i obliden el propi desenvolupament personal i professional. Diu que l’opció d’aparcar la feina mentre els fills són petits és falsa i arriscada, perquè després és molt difícil reenganxar-se al carro laboral i perquè és perillós que les dones renunciïn a la independència econòmica, tenint en compte que una de cada dues parelles se separa. Diu que el model de mare a jornada completa suposa un retrocés en la igualtat de sexes i un retorn a la divisió sexual del treball. Diu que l’instint maternal és un mite i que insistir en la fusió entre mare i fill és brindar en safata als homes una excusa per no assumir les responsabilitats que els pertoquen. Diu que l’Estat ha de garantir llars d’infants de qualitat, per alleugerir el pes de la maternitat i protegir l’alliberament femení. Diu que cal promoure campanyes de culpabilització d’aquells homes que no es fan càrrec de les tasques domèstiques ni de la criança dels fills. Diu que la millor mare és la que se sent realitzada i poc o gens frustrada.

Elizabeth Badinter diu tot això, i també diu que avui en dia hi ha “una pressió insuportable” a favor de la lactància materna. Denuncia que tots els experts, inclosa l’Organització Mundial de la Salut, coincideixen a l’hora d’afirmar que el pit és el millor per al bebè (en parla com si fóssim davant d’una confabulació: ja seria mala llet). Constata que les generacions criades amb biberó tenen una esperança de vida molt alta. Demana que es deixi de pressionar les mares amb la conya de l’alletament i se’ls digui que facin el que vulguin. “A través de la lactància s’empeny la dona a tornar a casa i, aprofitant que ja hi és, s’ocupa del nadó i també de la feinada domèstica”.